Etiquetes

, ,

Trobem al nostre entorn una gran quantitat d’elements del passat, arquitectures, música, escrits, les ciutats, imatges; en general, d’obres d’art -de allò que hui considerem obres d’art- que ens envolten sense adonar-nos però també, d’elements del present.

Tots aquestos elements, sobre tot els del passat, ens permeten conectar amb una realitat sovint diferent de l’actual, el nostre orige com individus però, també com a societat, incloent aquelles obres de creació recent.

Per a què la connexió amb eixa realitat, o millor dit, eixes realitats, siga la correcta, cal apropar-nos-en mitjançant la profundització de la veritat, encara que aquesta veritat tinga una gran quantitat de perfils, potser calguera parlar de veritats. I és en este punt quan entra a l’escena la Hisòria de l’Art com a mètode que furga entre les veritats per poder explicar el nostre present i per descomptat, el nostre futur.

De vegades trobem bons eixemples en les coses més quotidianes. Fa uns dies vaig reprendre els meus estudis de doctorat, i vaig encetar un llibre recomanat pel meu profesor-tutor, Art i societat a la València medieval, de Juan Vicente García Marsilla.

Dins del llibre, entre els fulls plens d’anotacions, vaig tobar un separador de pàgines en el que es pot vore una figura pintada del que pareix un animal de quatre potes i una llegenda: “Lobo de lengua de Fuego”, corresponent a una pintura, crec que mural, de la Catedral de Terol.

Ahí podia haver acabat tot però, al pegar-li la volta al separador, vaig llegir la resta del contingut i l’explicació de la il·lustració, tal com podem vore a la imatge.

Tenia, per un costat una imatge amb una llegenda errada, i per l’altra, digem-ne la seua posible explicació vertadera.

Amb la simple observació de la imatge podriem inclús pensar en que és un gos amb un drap de tela a la boca però no, ahí darere estava el Physiologus… que algú va coneixer a l’hora de pintar la imatge del llop.

La historieta que acabe de contar, pot pareixer-nos un poc pueril però és la veritat vers la mentida, la errada, questió que també utilitza Edwin Panofsky per explicar unes pintures murals a la Italia del renaiximent, pintures que molts dien que es tractava de reis i d’altres personatges. Panofsky ens descobreix que, en el tarot, passen els coneiximents de l’antiguitat, i els arcans, que al fresc es reproduïen, travessant la Edat Mitjana fins l’art modern del Renaiximent. Aleshores és una boxeria i una incorrecció insistir en l’errada i dir altra cosa que no siga el que és correcte, la veritat.

Altre eixemple de contrast entre la veritat i la mentida, i que vegem constantment a València, és la creència de que l’hota sempre ha estat com és hui en dia, però, la realitat és que no. Fins fa uns pocs anys, a principi del segle passat, el que hui son camps, tarongerals i hota extensiva, era un gran espai de secà amb vid, garroferes, oliveres, i altres cultius propis del secà,  i tan sóls un pocs horts envoltaven els pobles com són ara Alaquàs, Aldaia o Xirivella, i com he dit la resta del terreny era tot secà, selva i algunes alqueries, al menys en eixa part de l’horta.

També la disciplina de la Història de l’Art, com altres disciplines d’Humanitats, ens permet tindre una visió ampla i extensa de l’àmbit de la cultura, de l’ésser humà, i a més a més, ens dota de ferramentes que faciliten apropar-nos a la bellesa o a la fealtat, a l’estètica, i al criteri, permentent-nos una escala de valors que en moltes societats ha posat als historiadors de l’art al càrrec de grups humans en el moment en què ha fet fallida la competitivitat, l’economicisme dels comeiximents, el trobar rendiment immediat sense tindre en compte les despeses, qüestions a les que ens han acostumat com a relació normal entres les persones.

Potser siga este text una recopilació de tòpics però al cap i a la fi, ens adomen que allò que és tópic, funciona.

Per a concloure: la História de l’Art és un bon motor econòmic al nostre present i a la vegada disciplina generadora de coneiximents, i com ja he dit, fil conductor entre el nostre passat i el futur. Al menys amb el futur desitjat.