Els cent anys de l’Història de l’Art en la figura d’Elias Tormo.

Acabant l’any 2013, es commemora amb un seminari sobre la figura d’Elias Tormo i Monzó a la Universitat de València, els cent anys d’ensenyança universitaria de l’Història de l’Art a Espanya.

Ja en l’Europa de mitjan del segle XIX, l’Història de l’Art estava consolidada paralel·lament a la noció de patrimoni. I encara que els veritables arels de l’actual disciplina els trobem a l’any 1904 a la càtedra d’Historia de las Bellas Artes, és en 1913 quan es denomina finalment Història de l’Art a proposició del claustre de la Facultat de Lletres de la Universitat Central, on Elias Tormo havía guanyat la dita càtedrea. La nova disciplina, Història de l’Art, serà integrada en la secció d’História, denominació que ens arriba fins els nostres dies.

La figura de Elias Tormo, valencià d’Albaida, de família acomodada, i molt monàrquica, no deixa de ser un tant controvertida per la seua afecció al règim de la dictadura de Franco. No obstant aixó, cal reconeixer que el seu criteri, relacionat amb l’art i certa actitut de historiador de l’art, varen ser prou crítiques amb algunes actituts de l’època.

Vaig tindre coneixement d’aquest personatge hitòric, gràcies a que les meues pràctiques universitàries les vaig fer en el Museu de Sant Joan de l’Hospital on hi havia una part de la seua biblioteca personal.

L’origen de l’art.

Etiquetes

, , ,

El trovem, pot ser, en l’avorriment, o en la necessitat de tindre el·lements que ens comuniquen en idees elevades, o en la creença en el més enllà, o en la creença en Déu. També el podem trovar-hi en la búsqueda de l’armonia, en els objectes, o en el so, o en el moviment, o simplement en la exhibició de poder.

És difícil explicar realment l’oritgen de l’art, que es tova al si de l’èsser humà però, i l’habilitat per produïr, entendre, i viure l’art?

A causa d’una dificultat específica d’aprenentatge, dislèxia, estic veient moltes qüestions relacionades amb els emisferis del cervell, de la comunicació entre les neurones, el bulb i les característiques que fan que una persona siga dislèxica o adislèxica (normolectora).

Entre les lectures trove, que diuen d’uns personatges històrics, que varen ser disléxics com Leonardo da Vinci, Albert Einstein, o potser Walt Disney. Cosa poc probable en tots tres casos.

Si intentàrem reproduïr un obra de Renbrandt i fora un desastre el resultat, no ens dirien babaus, la nostra mancança d’habilitat que es concentra en la part del cervell que dibuixa, no seria considerada una desventatja, mentres que si eixa mateixa mancança d’habilitat en el dibuix la presentàrem a l’hora d’escriure o de llegir, perquè el nostre cervell no està preparat per a fer eixa activitat amb la soltura necesària, la cosa canviaria, i també la consideració que tindriem del individu respecte de allò obtingut com a resultat; pensariem en la seua ximpleça.

Però donem-li la volta a l’asunt. Pensem que el nostre cervell està físicament desenvolupat per una qüestió accidental de caracter genètic preparat per pintar i dibuixar, o fer arquitectures… si una serie de circunstàcies fan que el nostre cervell presente uns trets concrets que determinen la habilitat o la mancança d’habilitat per fer alguna cosa, igualment que podem ser poc hàbils, també podem ser super-hàbils.

Amb relació açò últim, apareix una notícia a la premsa, concretament a “El País”, en la que el seu autor fa una revisió del cervell d’Einstein des de una vesant formalista, i de les diferències en un crevell “normal”, i fins i totm de les seues cirunvalacions i distints tamanys dels emisferis, poc habituals per a la majoria de les persones. No obstant això Einstein potser no fora dislèxic ja que llegia a etat prou temprana llibres en alemany, bastant complexos.

Entenem que pot ser per aquestes diferències formals al cervell de Einstein, ell poseïa un avantatge sobre els altres, la qual cosa, pot posar-nos en la pista de que hi ha en l’història de l’art personatges amb una predisposició especial per a tratar les formes, els colors, els volums i fins i tot el so… aquestes excepcionalitats em fan pensar en que si Einstein poseïa una visió del món que l’envoltava un tant… “especial” gràcies a les seues característiques al cervell, quants artistes, científics i persones excepcionals hauran sigut el que varen ser gràcies a circunstàncies semblants?

Podem pensar que al llarg de l’història, molts dels artistes rellevants ho varen ser per les seues condicions físiques cerebrals i no per altres qüestions socials, familiars o externes al propi artista.

Caldria fer un anàlisi dels cervell dels artistes, però de moment, sols podem accedir a les imatges i les mostres del cervell d’Albert Einstein.

Com desfer-se del patrimoni, i les despeses.

Etiquetes

, , ,

Este matí he llegit una notícia a la premsa, sobre la destrucció d’un xalet prop de Torrent per furtar-li el ferro de l’estructura. Esta notícia, signada per Laura Sena m’ha deixat parat, perquè arràn d’un treball d’investigació que vaig fer sobre l’Alqueria del Pollastre (1789), i coneguent la ubicació d’este edifici torrentí, m’havia proposat fer un xicotet reconeiximent del seu cas com edifici singular, puix des de l’autovia de Torrent semblava molt interessant el seu aspecte.

Vaig visitar-lo un dia comprovant la seua bellesa i la cura amb la que estava construït, veient rajoles amb decoración fetes ex profeso per el seu embelliment amb taronjes i fulls, i també formant garlandes; finestres, portes i detalls el feen atractiu des d’un punt de vista estètic. Temps més tard, des de la carretera es veia que algú li va prendre foc perque apareixia mostrant-nos una imatge trista, lleja, i amb l’esquelet del sostre ennegrit.

És conegut com “el chalé del francés”, i es trova a la partida de l’Alter, a Torrent, al costat d’un camí prop d’un polígon industrial. El xalet, el manà fer el metge José Castro, en 1929. Des de 1940 passà a altres propietaris al llarg del temps, fins a caure en mans d’una promotora des de l’any 2004.

De la xicoteta joia modernista tan sóls ens queda un tros de façana, però la qüestió és: si tenim un concepte clar d’allò que és valuos o no, tanmateix sembla que hi havia una recomanació d’integrar l’edifici en el proyecte de la creació d’un àrea en eixe mateix espai pel sector terciari. Ara ja no tenim que restaurar res, volent o no, hem tobat la solució perfecta per no tindre més preocupacions a l’hora de restaurar i mantindre un edifici; es deixa pedre, convertint-se en una ruïna.

He parlant amb Laura Sena sobre l’importància de l’edifici per ser de qui era, del pioner de la neuropatia a Espanya, José Castro Blanco.

ADENDA: altres mitjans de comunicació arepleguen i amplien la notícia. Fes clic ací.

Per què història de l’art?

Etiquetes

, ,

Trobem al nostre entorn una gran quantitat d’elements del passat, arquitectures, música, escrits, les ciutats, imatges; en general, d’obres d’art -de allò que hui considerem obres d’art- que ens envolten sense adonar-nos però també, d’elements del present.

Tots aquestos elements, sobre tot els del passat, ens permeten conectar amb una realitat sovint diferent de l’actual, el nostre orige com individus però, també com a societat, incloent aquelles obres de creació recent.

Per a què la connexió amb eixa realitat, o millor dit, eixes realitats, siga la correcta, cal apropar-nos-en mitjançant la profundització de la veritat, encara que aquesta veritat tinga una gran quantitat de perfils, potser calguera parlar de veritats. I és en este punt quan entra a l’escena la Hisòria de l’Art com a mètode que furga entre les veritats per poder explicar el nostre present i per descomptat, el nostre futur.

De vegades trobem bons eixemples en les coses més quotidianes. Fa uns dies vaig reprendre els meus estudis de doctorat, i vaig encetar un llibre recomanat pel meu profesor-tutor, Art i societat a la València medieval, de Juan Vicente García Marsilla.

Dins del llibre, entre els fulls plens d’anotacions, vaig tobar un separador de pàgines en el que es pot vore una figura pintada del que pareix un animal de quatre potes i una llegenda: “Lobo de lengua de Fuego”, corresponent a una pintura, crec que mural, de la Catedral de Terol.

Ahí podia haver acabat tot però, al pegar-li la volta al separador, vaig llegir la resta del contingut i l’explicació de la il·lustració, tal com podem vore a la imatge.

Tenia, per un costat una imatge amb una llegenda errada, i per l’altra, digem-ne la seua posible explicació vertadera.

Amb la simple observació de la imatge podriem inclús pensar en que és un gos amb un drap de tela a la boca però no, ahí darere estava el Physiologus… que algú va coneixer a l’hora de pintar la imatge del llop.

La historieta que acabe de contar, pot pareixer-nos un poc pueril però és la veritat vers la mentida, la errada, questió que també utilitza Edwin Panofsky per explicar unes pintures murals a la Italia del renaiximent, pintures que molts dien que es tractava de reis i d’altres personatges. Panofsky ens descobreix que, en el tarot, passen els coneiximents de l’antiguitat, i els arcans, que al fresc es reproduïen, travessant la Edat Mitjana fins l’art modern del Renaiximent. Aleshores és una boxeria i una incorrecció insistir en l’errada i dir altra cosa que no siga el que és correcte, la veritat.

Altre eixemple de contrast entre la veritat i la mentida, i que vegem constantment a València, és la creència de que l’hota sempre ha estat com és hui en dia, però, la realitat és que no. Fins fa uns pocs anys, a principi del segle passat, el que hui son camps, tarongerals i hota extensiva, era un gran espai de secà amb vid, garroferes, oliveres, i altres cultius propis del secà,  i tan sóls un pocs horts envoltaven els pobles com són ara Alaquàs, Aldaia o Xirivella, i com he dit la resta del terreny era tot secà, selva i algunes alqueries, al menys en eixa part de l’horta.

També la disciplina de la Història de l’Art, com altres disciplines d’Humanitats, ens permet tindre una visió ampla i extensa de l’àmbit de la cultura, de l’ésser humà, i a més a més, ens dota de ferramentes que faciliten apropar-nos a la bellesa o a la fealtat, a l’estètica, i al criteri, permentent-nos una escala de valors que en moltes societats ha posat als historiadors de l’art al càrrec de grups humans en el moment en què ha fet fallida la competitivitat, l’economicisme dels comeiximents, el trobar rendiment immediat sense tindre en compte les despeses, qüestions a les que ens han acostumat com a relació normal entres les persones.

Potser siga este text una recopilació de tòpics però al cap i a la fi, ens adomen que allò que és tópic, funciona.

Per a concloure: la História de l’Art és un bon motor econòmic al nostre present i a la vegada disciplina generadora de coneiximents, i com ja he dit, fil conductor entre el nostre passat i el futur. Al menys amb el futur desitjat.